Recentment ens ha trasbalsat la publicació de les pràctiques il.legals de l’empresa Cambridge Analytica per l’obtenció il.lícita de les dades de més de 50 milions de persones a través de la xarxa social Facebook, que podrien finalment ser 87 milions segons revelacions del propi Mark Zuckerberg, en el que ja es coneix com a cas Facebookleaks. Només 270.000 d’aquestes persones varen donar permís explícit perquè es fes ús de les seves dades i a més, teòricament, amb fins purament acadèmics. De la resta, n’hem de dir robatori.
Facebook admet el seu error en no limitar els requeriments que terceres parts, les famoses apps, exigeixen als seus usuaris. Però el mal ja està fet, i ens ha de servir per prendre consciència de la nostra vulnerabilitat a la xarxa i de la importància de qüestionar quina confiança ens dónen les empreses darrere els serveis que utilitzem diàriament.
L’ús que fan de les nostres dades empreses com Facebook va molt més enllà de taladrar-nos amb publicitat: poden arribar a condicionar, i ho estan fent, la nostra opinió i fins i tot les nostres opcions de vot, tal i com explica Yuval Noah Harari al seu llibre “Homo Deus, una breu història del demà” (Edicions 62): “Facebook podria dir-te que a Oklahoma la cursa entre republicans i demòcrates és especialment renyida, Facebook podria identificar els 32.147 votants que encara no s’han decidit, i Facebook podria determinar què necessita dir cada candidat per decantar la balança”. Si això resulta flipant, saber com hem sapigut ara que això ja s’ha fet, i que ho ha fet una empresa de tercers amb dades obtingudes sense permís explícit, ens ha de fer reaccionar.
El mateix llibre menciona un estudi encarregat pel mateix Facebook i realitzat amb 86.220 persones voluntàries, que desvetlla com l’algoritme de Fb està resultant ser més eficaç jutjant les personalitats i temperaments de la nostra gent propera (amics, familiars i cònjuges) que no pas nosaltres mateixos: “Ras i curt, si has clicat tres-cents ‘M’agrada’ al teu compte de Facebook, l’algoritme de Facebook pot predir les teves opinions i desitjos millor que el teu marit o la teva muller!”. I això és un gran reclam per a empreses que desitgen oferir publicitats orientades amb eficàcia a públics objectius correctament segmentats, pagant el que calgui per elles, sobre tot al voltant de dates com el Black Friday. Això demostra que, als seus ulls, som pura matèria prima.
Recordem a més que Facebook és propietària de Whatsapp, i que la combinació de les dades de totes dues pot ser explosiva. Tot i haver millorat en quant a privacitat des que whatsapp encripta d’extrem a extrem els missatges (mesura que ens pot semblar més marketiniana que garant de la nostra seguretat si tenim en compte que se li van trobar vulnerabilitats als pocs dies d’ésser implementada), els nostres hàbits comunicatius (quan i a qui escric, quanta estona passo mirant whatsapp o facebook, quants cops al dia consulto aquestes xarxes,…) són igualment sucosos i comprometen la nostra privacitat de manera similar. A ningú no li agrada que cap veí li controli quan entra o surt de casa o què hi fa a dins…
Estan jugant amb nosaltres des de l’anomenada post-veritat i des de la manipulació, perquè els usuaris d’una empresa de tal volum no som més que números. No hi ha un vincle real, no hi ha un tracte de persona a persona, no tenen cap mena d’interès en cada persona usuària com a tal, sinó en el rèdit que poden obtenir de nosaltres.
Els límits legals ja s’estan sobrepassant, però cal revisar els límits ètics, sobrepassats molt abans de la recent filtració. I cal recuperar els vincles de confiança amb qui ens facilita la nostra activitat. Difícilment macroempreses sense codis ètics ni pràctiques que no busquin res més que el propi benefici podran guanyar-se la nostra confiança.